L'ÚLTIMA ROSA

Màrius Torres

En la darrera rosa,
intemporal,
has clos per sempre la vida i els poemes
en una incertesa perdurable.
¿Parles de l’esperança
o és la mort que es perllonga
en un alè envellutat i fràgil?

Quan tanco les pàgines del llibre
que et porta de bell nou fins a nosaltres,
rere el jardí les roses de novembre
s’exposen a l’hivern, ingènuament salvades
per una paret d’heura i buguenvíl.lies.

T’agraeixo el consol de les paraules.
M’acompanyen, fidels, quan les invoco
en llargs passeigs per camins de crepuscle
dins del cercle tancat, al jardí d’ambre.