dissabte, 4 de setembre del 2010

La lluna

Cançó de la lluna

Vicent Andrés Estellés


La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya!

És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara,
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana.

¿Qui pot mirar a la lluna
amb una mirada franca?
És un luxe innecessari;
vés a la teua, i a casa.

Si la mires, et fotran
un ganivet per l'espatla,
et robaran la cartera,
la muller i l'esperança.

Però jo pense en la lluna,
la lluna de la muntanya,
i em sé ric d'alguna cosa
que jo no vull dir encara.

Pense en un món on els homes
es miraran cara a cara:
cada paraula que diguen
serà més que una paraula.

Pense en la lluna, la lluna,
la cosa que més m'agrada.
La vida llavors tenia
una gràcia no encetada.

Ai, com m'agrada la lluna,
la lluna de la muntanya!
La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada.

Vicent Andrés Estellés

Homenatge blocaire al poeta Vicent Andrés Estellés
En l'aniversari del seu naixement

dimarts, 31 d’agost del 2010

SOLEIADA

Joan Maragall

En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor; i era tan bella,
que la gent d’aquell volt
deien: «És una noia com un sol».
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra a sol ixent badada
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
«Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món».
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegre com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: «Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me robiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tota jo só claror contra claror».
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: «M’ha arribat l’hora»,
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tota la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
«Jo vinc per acostar el cel a la terra...».

dilluns, 30 d’agost del 2010

L'ÚLTIMA ROSA

Màrius Torres

En la darrera rosa,
intemporal,
has clos per sempre la vida i els poemes
en una incertesa perdurable.
¿Parles de l’esperança
o és la mort que es perllonga
en un alè envellutat i fràgil?

Quan tanco les pàgines del llibre
que et porta de bell nou fins a nosaltres,
rere el jardí les roses de novembre
s’exposen a l’hivern, ingènuament salvades
per una paret d’heura i buguenvíl.lies.

T’agraeixo el consol de les paraules.
M’acompanyen, fidels, quan les invoco
en llargs passeigs per camins de crepuscle
dins del cercle tancat, al jardí d’ambre.

divendres, 13 d’agost del 2010

PIRINENQUES

V

Acabada la pluja de la tarda,
els núvols lentament s’han esquinçat,
s’ha obert el cel blau tendre tot mullat,
jeu en la serra nuvolada parda.
A la llum que reneix ja ponentina,
rosseja el camp fangós,
verdeja el coll humit,
i a la freda alenada de la nit
alegre vermelleja el jorn que fina.


Joan Maragall

dilluns, 9 d’agost del 2010

Les tres paraules més estranyes



Quan pronuncio la paraula Futur

la primera síl.laba pertany ja al passat.

Quan pronuncio la paraula Silenci,

el trenco.

Quan pronuncio la paraula Res,

construeixo quelcom que no quep en cap no-existència.


Wislawa Szymborska,


del blog , LLum de Dona, dimarts 3 d’agost de 2010
Declaração de princípios


Paulo Coelho

1] Todos os homens são diferentes. E devem fazer o possível para continuar sendo.
2] A todo ser humano foram concedidas duas maneiras de agir: a ação e a contemplação. Ambos levam ao mesmo lugar.
3] A todo ser humano foram concedidas duas qualidades: o poder e o dom. O poder dirige o homem ao encontro com o seu destino, o dom o obriga a dividir com os outros o que há de melhor em si mesmo.
4] A todo ser humano foi dada uma virtude: a capacidade de escolher. O que não utiliza esta virtude, a transforma em uma maldição – e outros escolherão por ele.
5] Todo ser humano tem direito a duas bênçãos, a saber: a benção de acertar, e a benção de errar. No segundo caso, sempre existe um aprendizado que o conduzirá ao caminho certo.
6] Todo ser humano tem um perfil sexual próprio, e deve exerce-lo sem culpa – desde que não obrigue os outros a exerce-lo com ele.
7] Todo ser humano tem uma Lenda Pessoal a ser cumprida, e esta é a sua razão de estar neste mundo. A Lenda Pessoal manifesta-se através do entusiasmo com sua tarefa.
Parágrafo único: pode-se abandonar por certo tempo a Lenda Pessoal, desde que não se esqueça dela, e volte assim que for possível.
8] Todo homem tem o seu lado feminino, e toda mulher tem o seu lado masculino. É necessário usar a disciplina com intuição, e usar a intuição com objetividade
9] Todo ser humano precisa conhecer duas linguagens: a linguagem da sociedade e a linguagem dos sinais. Uma serve para a comunicação com os outros. A outra serve para entender as mensagens de Deus.
10] Todo ser humano tem direito à busca da alegria, e entende-se por alegria algo que o deixa contente – não necessariamente aquilo que deixa os outros contentes.
11] Todo ser humano deve manter viva dentro de si a sagrada chama da loucura. E deve comportar-se como uma pessoa normal.
12] São considerados faltas graves apenas os seguintes itens: não respeitar o direito do próximo, deixar-se paralisar pelo medo, sentir-se culpado, achar que não merece o bom e o mal que lhe acontece na vida, e ser covarde.
Parágrafo 1 - amaremos nossos adversários, mas não faremos alianças com eles. foram colocados no nosso caminho para testar nossa espada, e merecem o respeito de nossa luta.
Parágrafo 2 - escolheremos nossos adversários.
12A]Fica decretado o fim do muro que separa o sagrado do profano: a partir de agora, tudo é sagrado.
14] Tudo que é feito no presente afeta o futuro por conseqüência, e o passado por redenção.
15] O impossível é possivel

dijous, 5 d’agost del 2010

"SOTA LA PLUJA"


Sota la pluja desplego un mapamundi.


Els poemes de Joan Brossa